L’òpera seria com el cinema musical que coneixem ara. No ens enganyem; el procés creatiu hi ha molta inspiració. I els directors de cinema no són una excepció. Per això han agafat l’òpera com a fil conductor a les seves obres.
Les òperes han transcendit els escenaris per influir en el setè art. Si ets cinèfila et porto algunes adaptacions i inspiracions curioses.
Ópera i humor: “la part contratant de la primera part…”
Qui no recorda l’escena del germans Marx al camarot en la pel·lícula “Una nit a l’òpera”. L’argument d’aquest film histriònic es basa en què una vídua rica vol entrar a l’alta societat i li suggereixen invertir en òpera. Una història d’amor, desamor i humor corrossiu, argument del qual es basa en l’òpera Il Trovatore, de Verdi.
Òpera a la gran pantalla: adaptacions actualitzades d’òperes inobliables
Cary Grant i la reinterpretació de Puccini
A la pel·lícula “Madamme Butterfly”, Cary Grant dóna vida a un tinent de la marina nord-americana enamorat d’una geisha. Aquesta adaptació, amb banda sonora de Puccini, ofereix una nova prespectiva i un final… no vull fer spoiler.
Otto Preminger i la reinvenció de Carmen de Bizet
“Carmen Jones” és una pel·ícula dirigida pel gran Otto Preminger (Èxode o l’Home del braç d’or) basada en el musical del mateix títol d’Oscar Hammerstein que alhora es basa en l’òpera Carmen de Bizet. A més, la música està composta en tocs jazzístics. Olé per a ell.
Ambientada als Estats Units durant els anys de la Segora Guerra Mundial i protagonitzada per actors de color. Una versió diferent de la clàssica òpera.
I si parlem del vestuari, está molt ben executat. Com es diria avui en dia, estilismes elevats amb joies i complements sofisticats.
La bellesa melancòlica de Zefferelli amb la seva Traviata
Zefferelli era conegut per adaptar els clàssics tant de teatre com d’òpera. I en aquest film es recrea en format cinematogràfic de l’Òpera de verdi. Una representació opulent i amb sets fantàstics.
La fantasia dels contes de Hoffmann
L’any 1951 el director britànic Michael Powell va portar a la gran pantalla aquesta fantasia d’Offenbach. La cinta no només recrea l’atmosfera original d’aquests tres contes sinó que afegeix una dimensió visual única amb els efectes disponibles a l’època.
I amb la famosa peça Barcarola del principi del tercer acte ha estat banda sonora de Titànic de James Cameron o La vida es bella de Roberto Begnini.
I de bandes sonores…
Òpera al cel·luloide amb bandes sonores
La tràgica mort de Mary Corleone al Padrí tercera part…
Qui no podria oblidar l’impactant escena de “El Padrí III” en què Mary Corleone troba el seu tràgic destí.
La família Corleone, emocionada pel debut operístic d’Anthony a l’òpera Caballeria Rusticana de Mascagni, es veu involucrada en un sinistre complot amb el Padrí.
En el moment de la desesperació de Michael Corleone per la mort de la seva filla comença a sonar l’Intermezzo d’aquesta òpera. Un paral·lelisme entre ambdues obres mestre. S’entrellacen per crear una escena inoblidable, impregnada d’emocions i simbolismes.
Excalibur de Trevor Jones
Richard Wagner estimava tot l’imaginari de les llegendes del Rei Artús. Per això va compondre òperes basades en les llegendes artúriques.
El film Excalibur que es basa en la llegenda dels caballers de la taula rodona i Trevor Jones va basar molta part de la seva banda sonora a la música de Wagner.
Uns exemples:
Entre l’amor prohibit entre Ginebra i Lancelot, fidel cavaller d’Artús, sona el preludi de Tristán i Isolda. Una peça molt sensible per a una història d’amors i traïcions.
En el tràgic final hi ressonen les notes de l’òpera Parsifal amb una profunditat notable.
Trevor Jones fusiona amb molta sensibilitat la narrativa d’Excalibur amb el dramatisme de les partitures artúriques de manera molt commovedora amb la trama cinematogràfica.
Gràcies a aquests exemples de peces d’òpera i cinema, no només han portat les òperes a noves audiències, sinó que han amplificat aquestes experiències. I et permet gaudir de l’òpera, la música i les seves trames a través de expressions artístiques actualitzades
