Un dia et despertes, estires la mà cap a l’altre costat del llit i està fred. Et preguntes: què passa? Ningú dorm al teu costat i no t’ho creus. De cop, te’n recordes que la teva parella ha marxat la nit d’abans. Aquesta és la primera reacció del dia després…
T’envaeix un sentiment de sol·litud I tristesa immensos I comences a plorar. Gastes tots els kleenex que et queden. Però has d’anar a treballar…
T’axeiques amb poques ganes de fer res. Entres a la dutxa i continues plorant a cor què vols. Surts.
Et mires al mirall i dius: quina mala cara, mare meva!
Però no tens altre remei que arreglar-te, beure’t un cafè i sortir cap a la feina.
El mal de cap és insoportable. Cap medicament miraculós t’ho fa passar.
Entres a l’oficina sense dir bon dia. Les teves neurones estan col·lapsades. T’asseus davant l’ordinador. Et brillen els ulls. Estàs absorta. La teva veu interior et repeteix: Estic sola i he sobrepassat els 40. Ja em puc morir perquè no faré res més a la vida…
Dia 100% improductiu.
Arribes a casa carregada d’una tona de mocadors sota el braç. Et poses davant de l’ordinador. Comences a mirar blogs d’autoajuda. Llegeixes frases infinites sobre que és millor estar sola que mal acompanyada; que la vida és plena, si t’estimes a tu mateixa. Tu plorant i dient-te: La vida és una merda! Si ningú m’estima!!! Estic sola…!!! I, perquè m’he d’estimar a mí mateixa???
De sobte te’n recordes que el proper diumenge tens un àpat familiar a casa els teus pares. Ells no saben res de la teva situació.
El món se’m cau a sobre…
Com els ho dius?
Estàs davant del telèfon. Busques la millor manera per dir-los-ho. Quan tens la frase perfecte i suavitzada per anunciar-ho els telefones. Escoltes la veu de la teva mare. Tutibeges. I directament li engaltes: Mama, m’he separat.
Silenci…
De cop et pregunta: Com estàs?
Comences a plorar com una magdalena.
Et parla dolçament. Escoltes però no escoltes. Al cap d’una estona, que per a tu és una eternitat, us acomiadeu i penges el mòbil. Estàs més tranquil·la perquè li ho has explicat. Tanmateix, no ets conscient del que heu parlat…
Aquest és el fantàstic i memorable primer dia després de la separació.
Els dies següents són més o menys iguals que el primer. Poc a poc vas anunciant-ho al teu entorn. Intueixes que la teva mare ho dirà a la família.
Continues buida per dins. Mentre estàs tirada al sofà, literalment, llegeixes al mòbil més frases d’autojuda. Navegues per totes les plataformes per veure pel·lícules romàntiques i distreure’t. T’acompanyen una copa de vi, el mòbil i els mocadors… Creus que tot això t’ajuda a superar-ho. No pots estar més lluny de la veritat.
Et truquen els amics per anar a sopar a casa seva. Estan casats i amb fills. Els repons: No gràcies, estic molt cansada, però estic bé. No es preocupeu per mi.
MENTIDA!
El que de veritat et passa és que els tens embeja perquè estan feliçment casats i amb fills… I tu NO!!
I el que vols és, simplement, estar abraçada a un home que et desitgi.
Però si vas de casa a la feina i de la feina a casa. No fas vida social. Bé, no és del tot cert, perquè t’has inscrit en una app de cites, però sense massa bon resultat. Per tant, serà difícil, oi?
Després de dies (o mesos) sense tenir res clar, veus a les xarxes socials un post sobre el making of d’una pel·lícula que trobes interessant. S’estrena la setmana següent. Tens dues opcions:
- Anar al cinema sola a veure-la o…
- Esperar que s’estreni en una plataforma de streaming.
Penses: avall que fa baixada i tries anar a l’estrena al cine. Tot i que estàs plena de contradiccions: de si anar sola; com et veuran… Però has de sortir d’aquesta espiral tan aviat com puguis.
Et poses guapa i vas a la sessió de la tarda. Hi haurà menys gent que et miri.
Davant del venedor li demanes una entrada gairebé xiuxiuejant.
Et dóna la sensació que et mira malament perquè vas sola.
Entres a la sala i et poses en un lloc discret perquè no et vegin. Aleshores, te n’adones que no ets l’única persona sense acompanyant. Després respires tranquil·la i et dius: Prova superada.
A partir d’aquest instant la vida dóna una petita volta. Comences a confiar en tu mateixa.
Ara tens un entrebanc: el dia del divorci. Per oblidar, és clar.
Et poses les teves millors gales i et maquilles, fins i tot, les celles per trobar-te estupenda. No tens gens ni mica de ganes de veure’l. Però sí que tens ganes que l’ex et vegi radiant. Entre advocats es perfilen els darrers detalls del divorci. Ho signeu i te’n vas aparentment més lliure.
Un cop a fora, et vénen contradiccions i penses amb les coses que havíeu fet plegats. Tenieu molta vida social i anàveu a sopar cada setmana descobrint restaurants nous. Des que t’has separat, només fas menús de migdia al mateix restaurant del costat de la feina. Aleshores penses: Per què no donar-me un caprici? Ja he sortit al cinema sola diverses vegades i ja ho he normalitzat.
Fas el cor fort i reserves una taula per sopar sola un dissabte en un restaurant de moda de la ciutat que t’han recomanat.
Pas següent: Què em poso??
Fins fa 4 dies estaves en una espiral de records i havies deixat d’arreglar-te. Fa ja unes setmanes que et cuides les teves 4 canes, posant-te crema reafirmant però no has renovat el teu armari. Et preguntes el perquè, però ja ho saps. No has fet massa vida social.
Vas de compres, però no qualsevol cosa. Busques el conjunt “perfecte”. Demanes consell a la dependenta i finalment et compres un vestit vermell entallat minimalista.
“Vermell, mare meva… Què fàcil seria un de negre!”, penses.
Ets morena, i el vermell et fa sentir radiant. Busques complements de volums per contrarestar el vestit. Els trobes.
Arriba el dia que tan esperaves del sopar. També trist perquè vas sola. T’arregles.
Surts de casa al móbil carregat fins a dalt de tot. D’aquesta manera et distrauràs mentre sopes navegant per les xarxes. Se’t farà tot més soportable.
Estàs davant de la porta del restaurant. No saps si pel vestit o els nervis que t’envaeixen, però veus la teva cara vermella reflectida a la placa de l’entrada del local i penses què faig aquí, sola…
Esperes 5 minuts per sobreposar-te. Els minuts que necessitaràs per convèncer-te que vals molt més que les tonteries que tens.
Encara que no t’ho acabis de creure, aquest pensament et dóna la força suficient per entrar segura.
T’asseus, mires la carta i demanes el menú degustació curt i una copa de vi.
Et porten el vi i fas el primer glop. Estàs enganxada a la pantalla del mòbil per no veure les cares dels clients pel que poguessin pensar de tu. La teva xafarderia pot més i aixeques la vista un moment i te n’adones que ningú et mira. Que tothom està pendent de la seva taula.
Gaudeixes del sopar i d’una segona copa de vi.
Et relaxes.
Aleshores, una parella que bé podrien ser els teus pares, paseen per davant i et comenten: T’hem de felicitar perquè portes un vestit preciós i estàs fantàstica.
En aquest moment la teva autoestima puja a tota velocitat com si pugessis amb ascensor al punt més alt de la torre Burj Khalifa. Aquest és el teu punt d’inflexió, en definitiva, la motivació que necessitaves.
I és en aquest moment que constates que la teva vida no s’ha acabat ni amb el divorci ni amb l’edat i entres en una nova etapa de la teva vida. Més segura, autosuficient.
A partir d’ara gaudiràs de la família, els amics, de sortir, de viatjar sola, de relativitzar coses i valorar-ne d’altres.
I seduir amb elegància. Com vaig fer jo a través del llibre l’Elégance du hérisson…
